Un gran Teatre
Avui s’estrena L’hora en que res no sabíem els uns dels altres al Teatre Principal. Serà l’enèsima inauguració d’un nou espai, molt interessant per a la ciutat, però que seria igual d’interessant si no hi hagués eleccions municipals a la cantonada i només se li hagués dedicat una inauguració. Espero que, si aquest hagués estat el cas, en Pep Pla hagués deixat de banda els culebrons d’en Benet i Jornet i les sarsueles enterenyinades i s’hagués decantat per aquesta obra que s’estrena avui, de Peter Handke. Jo em vaig colar anit a l’assaig general, i en vaig sortir encantada.
Després de veure Una vella, coneguda olor (de J. M. Benet i Jornet), l’obra que va inaugurar les inauguracions del Principal, vaig sortir mig enrabiada. Una inauguració, i més d’un edifici amb el potencial del Teatre Principal, és una declaració d’intencions. I estrenar tantes inversions (i tantes butaques) amb un retrat costumista de la Barcelona de post-guerra, em va deixar un regust agredolç. No volia pensar que l’únic que s’esperava d’aquest magnífic edifici era que fos un teatre de província on les telesèries de TV3 sortien de la pantalla.
Per això ahir vaig sortir contenta del teatre. L’hora en que res no sabíem els uns dels altres és “una partitura de gestos”, una plaça pública al servei de més de 500 personatges que pràcticament no obren la boca. Una cinquantena d’actors, provinents de molts dels grups de teatre amateur de la ciutat, així com de l’Institut del Teatre, s’apropien d’una plaça, d’un teatre. Un teatre per a la ciutat. L’escenografia es limita a unes estructures mòbils, que representen les cantonades que configuren la plaça i que s’han inspirat, segons el seu creador, Xavi Erra, en les cantonades de Terrassa.
Tot dalt de l’escenari remet a la ciutat, permet que hom s’hi senti com a casa. Un treballador de l’Eco-equip o “La Molinillos” són alguns dels personatges que hi apareixen, sempre en silenci. I els intèrprets, la majoria vells coneguts dels escenaris terrassencs, i alguns convidats d’excepció (sorpresa!).
L’hora en que res no sabíem els uns dels altres és l’antítesi d’Una vella, coneguda olor. Peter Handke la va escriure el 1995, i trenca amb el teatre més tradicional per centrar-se en el missatge, en la metàfora de la gran ciutat. Desconeguts, anònims, vides creuades, vides paral·leles, xarxes, una gran família. Tot això i molt més desprèn aquesta obra, que no s’oblida de les últimes tendències i abraça també el videoart.
Ara sí que podem dir que el Principal és un gran teatre per a una gran ciutat.
PD: Dues notes ràpides que m’oblidava:
- Al·lucinant el fossar per a l’orquestra, que per cert amenitza la silenciosa obra i ho fa molt bé.
- Personalment, suprimiria tota la part final de l’obra, en què els grups de cultura popular de la ciutat trenquen l’harmonia de la composició, ocupen la plaça repetint fins a la sacietat el ball de l’Estapera, que és tant terrassenc com monòton, i tapen de mala manera els actors i actrius que s’han estat deixant la pell dalt de l’escenari durant més d’una hora. Per si no fos poc, van acompanyats dels seus propis músics, entre ells els Ministrils del Raval, que 1) desafinen i 2) ignoren per complet el director d’orquestra, que s’aixeca tot i estar dins el fossar per tal de ser vist. A part d’aquests despropòsits, es trenca la màgia d’una faula quan t’expliquen la moralina: Ja s’entén que l’obra és una metàfora: “El Principal és un teatre per a la ciutat”. Podriem estalviar-nos estridències.
